El Cap de Creus

No hi ha en tot el nostre petit país un lloc on es mostri tan clarament el poder creador i destructor de les forces de la Terra com el Cap de Creus. Allà la roca aflora en capes esquistoses grises, gairebé negres, resultat de pressions i temperatures tremendes que han fet cristal·litzar els sediments originaris, i en filons i masses informes de pegmatites blanques i rosades. Són roques antigues, les més antigues del Pirineu, 500 milions d’anys, aixecades i deformades per les dues orogènies, l’herciniana i l’alpina, i que el mar, la pluja i el vent, en el seu incessant atac, han posat al descobert i han modelat i clivellat sense pietat, llimant, esmolant, aprofundint solcs, foradant. Diferents en el color i en la composició mineral, esquistos i granits es combinen en el paisatge oferint contrastos sorprenents en forma de vetes replegades i bosses intrusives que els agents erosius han afaiçonat al seu caprici. El resultat és un territori aspre, convuls, d’aspecte turmentat, amb a penes vegetació, que et situa en temps primigenis, quan tot s’estava fent i l’home tot just era una llamprea.

Aquí, l’any 1970, uns americans van situar la fi del món, hi van fer construir un far i hi van rodar una pel·lícula. La luz del fin del mundo es va titular, amb Kirk Douglas, Yul Brynner i Samantah Eggar en el seu repartiment. I és que en un dia d’hivern, amb el mar embravit i la tramuntana bufant ho deu semblar, la fi del món. Durant més de 35 anys el far de la pel·lícula va resistir temporals fins que el 2006 el van enderrocar definitivament. Jo l’havia visitat més d’una vegada. Era més a prop del mar que el de debò i, al principi, feia el seu efecte; després es va anar deteriorant fins a esdevenir una ruïna.

La Isabel i jo iniciem el nostre recorregut per la fi del món a l’aparcament que hi ha sota el far i, seguint un circuït senyalitzat amb marques vermelles, baixem fins a la Cova de s’Infern, una espectacular mostra del que es capaç de fer l’embat de les ones en aquesta costa esquistosa. Seguint un senderó estret, de vegades imperceptible en circular sobre roques, revoltem tot l’extrem oriental del promontori del Cap de Creus, passem per davant del freu de sa Claveguera i de l’illot de s’Encalladora i, després d’una hora de camí, ens situem a les envistes de cala Culip, que serà el nostre proper destí. Amb tot, ja s’ha fet la una del migdia.

Agafem el cotxe i ens situem en un punt de la carretera d’on parteix la sendera que va a cala Culip seguint el curs del torrent. En vint minuts hi arribem, ens banyem i ens mengem els entrepans que portem. Fa una calor esborronadora i abans de seguir caminant, ens tornem a banyar per pujar frescos a buscar el cotxe tot voltant pel pla de Tudela. Aquest camí és molt més còmode i descansat, una mena d’avinguda cimentada enmig del pedregar salvatge en la qual, de tant en tant, una senyalització t’indica on has de mirar per veure una roca esculpida de forma curiosa: un conill, un ocell, una àliga, un camell...

Al pla de de Tudela és on, entre els anys 1961 i 1962, el Club Méditerranée va construir-hi un complex turístic amb capacitat per a 1.200 persones. Recordo que eren petits bungalous en forma de cub, de parets blanques i coberta de teules, que es repartien en grups per tot el pla. També hi havia pistes de tenis, piscina, bars, restaurants, discoteca i un petit amfiteatre. No és que hi hagués anat mai: era un espai privat amb l’accés prohibit; però cada vegada que venia al cap de Creus m’agradava acostar-m’hi per, des de lluny, contemplar la desfeta. I per què no confessar-ho, envejar calladament els privilegiats que gaudien en exclusiva d’un paratge tan extraordinari.

Ara el poblat turístic ja no hi és. L’any 1998 es va aprovar la llei de protecció del Cap de Creus i el Club Méditerranée va entrar en decadència, però no va ser fins al 2004 que la urbanització no va tancar definitivament. A l’any següent el Ministeri de Medi Ambient la va comprar i el 2009 va començar la demolició. Tot plegat han estat gairebé 12 milions d’euros gastats per deixar el pla de Tudela tal com estava abans de vendre’l als francesos.

En un revolt pronunciat abandonem la cinta cimentada i per una sendera estreta i pedregosa arribem a un punt elevat que ens permet veure la cala d’Agulles i la costa alta i accidentada del nord de la península. De tornada al pla de Tudela ens aturem als dos miradors monumentals amb panells informatius del paratge i continuem avinguda amunt fins al pàrquing, i del pàrquing a la carretera. Allà enllacem amb el GR-11, que ens ha de conduir fins on hem deixat el cotxe si el mapa de la guia no m’enganya. Però abans d’arribar-hi, com estem molt acalorats, decidim seguir el GR fins a la cala Jugadora i refrescar-nos. I així ho fem.

Són les sis de la tarda i, força refets, emprenem l’ascens cap al cotxe. Seixanta metres de forta pendent que ens prenem amb calma. I en arribar, la gran sorpresa! M’han posat una multa per “no respectar el senyal vertical d’estacionament prohibit”. Miro i remiro i no veig cap senyal d’estacionament prohibit ni vertical ni horitzontal. A més, el cotxe està completament fora de la cinta asfaltada, en un marge que no molesta i on hi havia altres cotxes aparcats. No ho entenc. Però ho entengui o no, la multa ja la tinc. I quan emprenc la tornada cap a Cadaqués, l’enigma s’aclareix. I és que, de tant en tant, al marge de la carretera hi ha un senyal de tràfic de prohibit aparcar amb una indicació a sota que no havia vist mai i que ara suposo que vol dir que la prohibició és extensiva a tot el recorregut. Sí, deu ser això. I em resigno. No vull que aquesta collonada m’espatlli el dia.