Qui no s’ha interrogat mai sobre l’existència de Déu? Qui no ha articulat en alguna ocasió un pensament que doni continuïtat al seu jo després de la mort? I l’ànima? Som una amalgama de cos i ànima; un cos mortal i una ànima immortal que transitarà feliç pels Camps Elisis, el Cel, el Nirvana o el Paradís?
Deu fer cosa d’un mes vaig escriure una nota que contenia una reflexió davant d’una cerimònia funerària cristiana a la qual havia assistit (10/01/2020). Després de llegir-la, un amic em va recomanar un llibre: Dios està en el cerebro, de Matthew Alper. (No hi ha traducció catalana.) El vaig buscar, i l’he llegit.
Matthew Alper es presenta com un home preocupat des de ben jove per la idea de Déu, la recerca tossuda del qual el condueix a una crisi nerviosa i a un internament d’un any i mig en un sanatori. Aquest fet significa un canvi en l’enfocament, però no en l’obsessió, i decideix emprendre de nou la recerca de Déu aplicant ara el mètode científic. Com a punt de partida es proposa adquirir tot el coneixement que tenim a l’actualitat sobre la naturalesa de l’Univers, l’aparició de la vida sobre la Terra i la seva evolució fins arribar a l’Homo sapiens sapiens. I val a dir que la síntesi que fa és clara i ben fonamentada, i m’ha resultat interessant de repassar.
De tot els seus estudis de Física, Química, Biologia, Fisiologia, Psicologia, Bioquímica, etc, Alper en treu tota una sèrie de conclusions que li permeten plantejar una hipòtesi que queda resumida en el títol del llibre. Déu és una creació del cervell humà.
Alper sosté que, al llarg del procés evolutiu que omple el planeta d’espècies animals i vegetals, s’arriba a un ésser amb un cervell tan desenvolupat que és capaç de tenir consciència d’ell mateix. Però aquesta capacitat de coneixement i reflexió sobre ell mateix i que és el gran tret distintiu sobre la resta d’espècies animals, l’aboca a la primera gran crisi existencial en adquirir consciència de la seva finitud com a ésser viu. La mort passa a ser un factor d’ansietat que pot arribar a comprometre la supervivència d’aquest primitiu ésser humà. I per aplacar l’ansietat que li genera la desaparició del jo, comença a elaborar estratègies. És en aquest moment que s’inicia el desenvolupament d’una consciència espiritual que, a l’igual que les capacitats lingüística, matemàtica o musical, es fa un lloc en el cervell humà i es transmet genèticament com una característica més de la nostra espècie.
Per tant, segons Alper, els humans estem programats per a l’espiritualitat i per això és un tret comú en totes les cultures. Des dels primitius enterraments i santuaris paleolítics a les religions actuals hi ha subjacent la necessitat de trobar una explicació tranquil·litzadora a la nostra desaparició. La dualitat de cos i ànima, la vida eterna, la idea d’una divinitat protectora que vetlla per nosaltres, la resurrecció, la reencarnació, el destí..., tots aquests conceptes han estat elaborats i reelaborats per ments humanes i transmesos de generació en generació per combatre la por al gran misteri de la mort.
La veritat és que en llegir que l’espiritualitat, la religiositat i tot el que els va associat forma part del genoma humà vaig pensar que jo estava mal programat i em vaig preocupar. Però el mateix autor em va venir a rescatar en proposar en les darreres pàgines del llibre de substituir els conceptes caducs de divinitats imaginàries i regles morals pocs respectuoses amb la igualtat i la diversitat dels éssers humans per un humanisme laic, encaminat a potenciar tots aquells valors que afavoreixen la convivència en pau i harmonia i a combatre l’egoisme insolidari i predador. Abandonem les fantasies, diu, assumim el que som, màquines biològiques, i treballem amb el propòsit de transmetre a les noves generacions pautes de comportament social que redueixin el sofriment que ens infligim els uns als altres.
Acabo amb una cita de Sri Aurobindo, un home singular que viu entre els segles XIX i XX, del qual desconeixia l’existència fins que Alper l’esmenta:
«L’evolució de la consciència és la principal evolució de l’existència terrestre... Un canvi de consciència és la certesa més gran de la propera transformació evolutiva.» (L’evolució futura de l’home: la vida divina sobre la terra)