David Černý, l'escultor de Praga

Praga és una meravella. Però quan portes sis o set dies fent de turista, acumulant imatges d’edificis, monuments, places i museus, arriba un moment que el cervell se satura i ja no troba gust en afegir més informació. Això és el que em va passar els darrers dies del viatge. I com la Isabel encara tenia sessions de congrés i jo, moltes hores lliures, vaig buscar-me un objectiu per continuar movent-me per la ciutat amb interès. I aquest objectiu va ser l’obra de David Černý (Praga, 1967).

David Černý és un polèmic escultor txec que té obra disseminada per tota la ciutat. “La provocació és la raó per la qual l’art existeix. Perquè sigui art i no disseny, l’obra ha de tenir un missatge”. Aquesta és la idea a partir de la qual Černý treballa. A Praga es va fer popular quan el 28 d’abril de 1991, el tanc IS-2, número 23, que des de 1945 estava plantat sobre un pedestal de granit en la plaça Smíchov per commemorar l’alliberament de la ciutat per l’Exèrcit Roig, va aparèixer pintat de rosa. L’acció, realitzada poc temps després de l’anomenada Revolució de Vellut, venia a celebrar la fi del règim comunista. La broma, que va despertar la ira del govern soviètic de Moscú, li va costar un temps de presó en considerar-se un acte vandàlic. Tanmateix va ser el detonant d’un intens debat polític sobre el futur de Txecoslovàquia i les seves llibertats.

 La primera obra de Černý que vaig veure va ser gràcies a la Isabel, que s’assabenta de tot. Ella em va dur a un indret a la riba del riu Moldava —el pati davanter del Museu Frank Kafka— on dues figures masculines de bona mida pixaven en un petit estany i em va contar que l’obra havia causat una gran controvèrsia quan va ser inaugurada. Era tard del vespre i els pixaners estaven envoltats de turistes que es feien fotografies al seu costat, i no li vaig prestar gaire atenció. Però al cap de dos dies, després d’haver apreciat l’excel·lència artística de David Černý en contemplar els Miminka (Bebès) de bronze que té en un lateral del Museu Kampa —bebès amb un codi de barres on hi hauria d’haver els trets facials—, vaig tornar i em vaig passar una bona estona mirant les dues figures enfrontades que orinen en el petit estany que té el perfil de Txèquia; dos motors els mouen el penis i els malucs de manera que amb el raig escriuen frases sobre l’aigua. El missatge de l’obra? Vés a saber; en poden ser uns quants. Per exemple, “Em pixo en el país.” Si fos aquest, jo també el subscriuria, però referint-me al meu, de país (el del DNI), sobretot després de les darreres eleccions generals.

La curiositat en descobrir l’obra de Černý als carrers de Praga em va dur a les Galeries Lucerna (Vodickova, 36), on, de la cúpula de vidre, penja l’escultura Kůň (Cavall), una atrevida variació sobre l’estàtua eqüestre de Sant Wenceslau, que es troba a la plaça homònima, molt a prop d’allà. Després em vaig traslladar a la plaça Národní per veure K, una gran escultura d’11 metres i 39 tones de pes, segmentada en 42 peces de metall, giratòries, que componen i descomponen contínuament el cap de Franz Kafka. D’allí vaig anar al carrer Husova, prop de la plaça de Betlem, on Sigmund Freud penja al buit amb una mà a la butxaca i l’altra agafant-se a una biga. L’obra, titulada Viselec (Penjat), data de 1997 i representa la assumpció de la inseguretat per part de l’intel·lectual dels segles XIX i XX davant la destrucció de les certeses absolutes.

Al jardí de l’ambaixada d’Alemanya (Vlašská, 19) vaig veure Quo Vadis, una reproducció en bronze del Trabant —un popular model de cotxe fabricat a l’Alemanya de l’Est— amb cames en lloc de rodes. De 1991, aquesta obra va ser una de les primeres en donar a conèixer David Černý i s’inspira en l’èxode massiu d’alemanys de l’est que es va produir l’any 1989 a través de l’ambaixada de la República Federal Alemanya a Praga. Aquest èxode també va tenir lloc a d’altres capitals de països de l’est d’Europa que ja s’havien distanciat del règim comunista, i, en bona mesura, va precipitar la caiguda del mur de Berlín la nit de 9 de novembre d’aquell mateix any.

Finalment, vaig tornar a passar per davant del teatre Na Zábradlí per posar nom a l’anomalia que havia observat tot passejant tres dies abans i que, desconeixedor de l’existència de Černý, havia atribuït a un bromista original. Es tracta de l’obra Embryo (Embrió), del 2008: una protuberància rosada en un baixant de la façana, que de nit s’il·lumina, realitzada per commemorar el 50è aniversari del teatre. Suggeridor. L’art de Talia com a embrió. De què? Aquí cadascú pot donar la seva resposta. Jo proposo l’alliberament. De fet, qualsevol obra d’art, i la comèdia ho pot ser, és un catalitzador emocional que ens allibera per uns moments de l’esclavitud del nostre jo i ens transporta cap l’essencial.

A part d’aquestes que he esmentat, Praga compta amb unes quantes obres més de David Černý, però no les vaig arribar a veure. Potser quan hi torni completi el recorregut, que em va fer gaudir de la ciutat d’una altra manera.