Quan va saber que anàvem a Florència, en Joan em va preguntar si havia llegit Crònica dels pobres amants, de Vasco Pratolini. Li vaig dir que no, i me la va recomanar. Com en Joan és de fiar en les recomanacions, vaig buscar la novel·la. La vaig trobar en una llibreria de vell. Però no la vaig poder llegir abans de fer el viatge; l’he llegit després, en tornar. I amb la lectura m’ha entrat el desig imperiós de tornar a Florència i recórrer el carrer del Corno, i el dels Leoni, i la plaça de Santa Croce, i el Borgo Pinti, i el carrer dels Neri, on vivia Milena abans de casar-se, i evocar tots aquests personatges entranyables que han anat sorgint de les seves pàgines i que, amb la naturalitat i senzillesa dels humils, han configurat un món d’anhels i frustracions, d’amors naixents i de ruptures, de penes i esperances.
La novel·la de Pratolini és, efectivament, una crònica de pobres amants, però en el sentit més ampli. Aquí els pobres amants són tot un ventall de gent modesta que habita en el carrer del Corno, en el cor d’una Florència que veu créixer el feixisme com una amenaça o una salvació, depèn de la mirada, i que estimen, perquè estimar és essencial a la vida, encara que sigui estimar-se a si mateix, com la Senyora, o estimar una causa, com Maciste o Carlino, l’un comunista i l’altre feixista, o estimar una persona —aquí són un grapat els personatges que hauria de citar—, o un ofici, com Mario, el tipògraf, o un vici, com el sabater, que és un incontinent de les enraonies.
En un estil tan directe que és com si ens estigués parlant, ple de força i lirisme, Pratolini construeix un gran quadre de la Florència menestral d’entreguerres a través de la vida veïnal d’un carrer del barri antic: el carrer del Corno, on ell mateix hi havia viscut de noi amb la seva avia materna després de la mort de la mare i que el seu pare es tornés a casar. La prosa de Pratolini té color i aroma, t’omple els sentits de la fragància de la Toscana i dels efluvis pudents dels carrers estrets i humits on transcorre l’acció; és una prosa rica i evocadora, però també intensa i profunda, que cala en l’interior i t’emociona. Sensible i observador, d’origen humil com els seus personatges, Pratolini te’ls dibuixa amb mestria i convicció, amb un profund afecte per tots ells. El seu relat no té un sol protagonista, ni dos, ni tres, tot el carrer del Corno n’és, el protagonista, gairebé sense predileccions, i si les té, són ideològiques. La seva veu clama contra l’onada feixista que recorre Itàlia en la mesura que ho fan els seus personatges i a través d’una atmosfera de violència i temor que, a poc a poc, va impregnant la novel·la.
Alhora, Crònica dels pobres amants (Cronache di poveri amanti, 1947) és també la pintura costumista d’una Florència popular i alegre, de fires i celebracions festives, amb els carrers i places plens de gent endiumenjada que beu i canta, riu i balla per commemorar l’entrada o el comiat de les estacions sota el patrocini d’un sant o d’un esdeveniment religiós. Amb aquesta novel·la Pratolini s’inscriu en el corrent neorealista, que trobarà el seu màxim exponent en el cinema. Ell mateix col·labora en els guions de Paisà (1946), de Roberto Rossellini i de Rocco i els seus germans (1960), de Luchino Visconti, i en serà autor d’una vintena més.
Suposo que a aquestes altures resulta evident la profunda impressió que m’ha causat la lectura de l’obra de Pratolini. I és que ha estat un goig que s’ha mantingut viu des de la primera pàgina fins a l’última. I jo, ignorant de mi, sense saber-ne res fins que en Joan me’l va recomanar!