No soc un erudit, ni un crític literari; soc un lector que, a més, practica l’escriptura. Això fa que la meva mirada potser vagi una mica més enllà de la d’un simple lector, però tampoc no gaire més. Dic això per situar el meu punt de vista abans d’emprendre una reflexió sobre la lectura de Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski.
Crec que va ser Mark Twain qui va dir que un clàssic és un llibre del qual tothom parla, però que ningú ha llegit. I, en part, penso que no li falta raó. El problema dels clàssics, o d’una part dels títols considerats clàssics, és el pas del temps. Llibres concebuts i escrits en una època, per a lectors d’aquella època, difícilment satisfan els lectors actuals, amb paràmetres socioculturals molt diferents. L’estiu passat vaig llegir Stendhal —La cartoixa de Parma i El roig i el negre— i, malgrat trobar-hi pàgines magistrals, em van avorrir. Amb Crim i càstig m’ha passat el mateix. Després de la primera part, en la qual Rodion Raskólnikov planeja i executa el seu crim, m’he perdut en el laberint literari de Dostoievski amb personatges que entren i surten del relat i un protagonista que, espantat per l’acte que ha comés i turmentat pel remordiment, la qual cosa significa el fracàs del seu propòsit teòric, es debat entre el deliri i la bogeria de forma reiterada i esgotadora, per a ell mateix i per al lector.
Tanmateix, no me’n penedeixo pas, d’haver tornat a llegir una novel·la que vaig llegir de jove i que, aleshores, em va causar un fort impacte pel que tenia de descobriment d’una literatura intensa i poderosa, basada en el retrat psicològic del protagonista. Més madur, crec que puc valorar els encerts i desencerts de Crim i càstig amb més criteri i menys respecte per la seva condició de clàssic. Perquè, certament, tot i patir-la en determinats moments, també he pogut gaudir de capítols magistrals com el tercer i el quart de la sisena part, en els quals Raskólnikov i Svidrigàilov s’enfronten dialècticament una vegada més.
El talent i la força de la prosa de Dostoievski es poden en evidència en el dibuix dels personatges, en l’atmosfera opressora de misèria que envolta el protagonista, en els diàlegs, en la subtilesa de la idea que desencadena el drama...; de tot això he pogut aprendre. Ara, a parer meu, és un relat desmesurat, que s’allarga fins a l’exasperació amb anades i vingudes del protagonista d’aquí cap allà, confús, embogit, malalt, debatent-se entre confessar el seu crim o justificar-lo, entre admetre la seva mediocritat o reivindicar una superioritat d’esperit que li ha de permetre estar pel damunt del crim que ha comés. Però no pot, una cosa és la teoria i una altra la pràctica, i les víctimes li pesen en la consciència com no s’havia pogut imaginar que pogués passar.
Potser la llargada excessiva de Crim i càstig respon al fet que inicialment va ser publicada per entregues a la revista El missatger rus i el seu èxit demanava estirar-la tant com fos possible. En aquella època, 1866, Dostoievski estava ofegat de deutes i necessitava els diners que rebia per la publicació de la novel·la. Potser és això, o potser tan sols és el resultat de l’exuberància de l’autor, de la seva escriptura desbordant, que acumula frases i més frases sense aturador encara que això signifiqui la reiteració de situacions. No ho sé. Però la sensació que m’ha produït la novel·la és d’excés.
No obstant això, celebro haver tingut paciència suficient per haver superat els moments feixucs i assistir al desplegament dels recursos literaris, de la capacitat narradora i de la profunditat psicològica d’un dels grans autors de la literatura del segle XIX. La seva prosa és vigorosa i la trama intensa, els personatges, convincents i humans, d’emocions desbordades en uns cassos, o cínics i astuts en d’altres, i el fons de la novel·la planteja el conflicte moral etern sobre la qüestió de si el fi justifica els mitjans, alhora que invoca la redempció a través de l’amor. Tot un posicionament d’un home sensible i intel·ligent preocupat pel destí de Rússia i la humanitat ensems.