Una setmana abans de traslladar-me a Mallorca com cada estiu, uns quants amics que ens vam conèixer quan tots treballàvem al sector de la imatge ens vam convocar per dinar plegats. El dinar consisteix a posar-nos al corrent de les nostres activitats actuals i recordar moments i anècdotes del passat, quan treballar en el camp del vídeo era un repte nou i estimulant. El sènior de la colla és en Comeron; 88 anys, 60 dels quals els ha dedicat al cinema. Ara està jubilat, la qual cosa no vol dir que no estigui actiu. Ens va contar que, com els productors ja no hi confien, es dedica a compondre música i a escriure guions i novel·les. I no ho fa de qualsevol manera, per passar l’estona. Ho fa bé. I la prova es que l’any 2001 va quedar finalista del premi Josep Pla, que convoca Edicions Destino juntament amb el Nadal, amb la novel·la Una cantonada al desert.
En Comeron és una d’aquelles persones afortunades que els anys respecten, i conserva una vitalitat i una lucidesa extraordinàries. Va arribar tard a la cita i nerviós. Havia quedat atrapat en un embús al cinturó de ronda a causa d’un accident, i tot i que no es donat a renegar, maleïa la ciutat, la circulació i els conductors ineptes que topen o fan topar els altres i provoquen cues de quilòmetres. En Comeron viu a Orrius, al Maresme, i la va agafar de ple.
Dels cinc que hi érem només dos, els més joves, continuaven actius en el sector. En Joan i en Xavier tenen petites productores unipersonals que van empenyent amb esforç i a través de les quals posen de manifest el seu talent. En Carles i jo vam abandonar el vaixell quan van començar a anar maldades i les productores pioneres van anar tancant una darrere l’altra. Cap no va poder aguantar la velocitat de les transformacions tecnològiques, que obligaven a inversions milionàries constants per mantenir-te al dia. Els formats, les càmeres, les taules d’edició, tot quedava obsolet gairebé d’un any per l’altre, sense temps d’amortitzar-ho. Era una bogeria. Només va faltar la irrupció de la informàtica per acabar-ho de rematar. Allò va ser un veritable “renovar-se o morir”. I els que no tenien capital per renovar-se, morien.
Per això els dinars giren al voltant d’uns temps millors, quan tots crèiem l’èxit al nostre abast. I també per això la nostra admiració per en Lluís Josep Comeron i el seu llarg recorregut professional, ple de fites assolides. Va començar a mitjans dels anys cinquanta com a guionista d’alguns dels directors més emblemàtics del cinema espanyol del moment –José María Forqué, Julio Coll, Pedro Lazaga, Antonio Isasi-Isasmendi. Després va passar a la direcció i va constituir la seva pròpia productora. El primer llargmetratge que va dirigir va ser Escuadrilla de vuelo (1963), al qual van seguir set més. En Carles, en Joan i jo el vam conèixer durant el rodatge de Puzzle (1986), coproduït per la productora on tots tres treballàvem i amb la qual ell, a partir d’aquell moment, va passar a col·laborar. Finalment, va exercir com una mena d’assessor de produccions a través del seu càrrec a TV3. Va ser un càrrec delicat, ja que havia de decidir quins projectes dels que es presentaven a la Televisió de Catalunya prosperaven i passaven a optar a rebre finançament públic. Segur que això li va valer crítiques i ressentiments. Però també segur que ho va fer amb honestedat i bon criteri. Perquè totes dues qualitats les posseeix.
Durant els dinars les anècdotes són abundants i, naturalment, qui més n’aporta és en Comeron. Com a la majoria de jubilats amb una vida intensa i rica en aventures –i llançar-se a fer una pel·lícula sempre és una aventura, especialment al nostre país– li agrada explicar-ne. En aquesta ocasió ens va contar que una vegada que era a Nova York va coincidir que l’Antonio Banderas feia un musical a Broadway, i el va voler passar a saludar. L’actor havia interpretat un paper a Puzzle quan tot just iniciava la seva carrera. Va anar a la residència on vivia i va demanar per ell. “Impossible, senyor. El senyor Banderas no rep ningú que no tingui cita prèvia”, va objectar el secretari de l’actor. “És que estic de passada per la ciutat i m’agradaria veure’l...”, va dir en Comeron. “Em sap molt greu, senyor, però és del tot impossible. Imaginis que tots els espanyols que estan de passada per Nova York volguessin veure el senyor Banderas...”, va dir el secretari amb un mig somriure davant la insistència d’aquell home gran, baixet i calb, amb un bigoti incipient sobre el llavi. “És que jo el conec”, va voler deixar clar en Comeron per no semblar un beneït. “Miri, fem una cosa”, va proposar a aquell secretari impertinent. “Vostè digui al senyor Banderas que el senyor Lluís Josep Comeron és aquí i li agradaria saludar-lo. Això ho pot fer, oi?” El secretari, contrariat per la tossuderia d’aquell visitant, va agafar el telèfon i el va anunciar tal com li havia demanat. Encara no havia acabat de penjar que l’Antonio Banderas va irrompre a la sala amb grans mostres d’alegria i se’l va endur cap a l’interior de la casa. I mentre xerraven amicalment en el saló privat, va cridar el secretari i li va dir que busqués entrades per a la funció de la nit i les fes arribar a l’hotel del seu bon amic Comeron. El secretari, seriós, va assentir i va sortir a complir la missió que li havien encomanat, segurament maleint aquell espanyol que se l’acabava de torejar.
És una anècdota una mica pueril, que fins podria resultar pretensiosa –per allò de presumir de l’amic famós–, però que explicada en l’escalfor del dinar, després de dues ampolles de vi i des de la senzillesa d’en Comeron, ens va fer somriure a tots i ens va arrencar comentaris elogiosos per haver aconseguit vèncer el secretari envanit per la fama del senyor.
En tornar a casa després d’acomiadar-nos, en Joan i jo vam coincidir a l’autobús i vam comentar el dinar i la bona forma d’en Comeron –ell feia molt més temps que jo que no el veia. I tots dos vam coincidir en que no estaria pas malament que, més enllà de consideracions particulars, la nostra flamant Acadèmia del Cinema Català reconegués d’alguna manera la trajectòria d’aquest mataroní a punt de ser nonagenari que ha dedicat tota la seva vida professional al cinema.
(Imatges extretes d'Internet)