Del 26 de febrer al 23 de maig, a la Fundació Mapfre de Barcelona es pot veure una exposició de l’obra de la fotògrafa brasilera Claudia Andujar. Però en realitat la mostra va més enllà de la fotografia i ens ofereix una aproximació a la personalitat d’aquesta dona de noranta anys que, a través de la fotografia, es va convertir en activista política.
La trajectòria professional i personal de Claudia Andujar és un exemple de compromís amb la vida a través de l’art. I no em refereixo a un simple compromís entre obra i artista, sinó a un compromís molt més ampli, que traspassa els límits de l’individu i s’implica amb els altres, amb la comunitat humana.
Com a fotoperiodista de la revista brasilera Realidade, Claudia Andujar va entrar en contacte amb les comunitats indígenes de la selva amazònica la dècada dels anys seixanta del segle passat, de les quals va realitzar diversos reportatges. Però a començament dels anys setanta, quan ja ha establert contacte amb la comunitat ianomami, el Programa de Desenvolupament de l’Amazònia de la dictadura brasilera projecta la construcció d’una carretera que creua el territori ianomami d’est a oest. Això obre les portes a la penetració cap a l’interior de la selva de la civilització tecnològica i de l’avidesa dels qui la sustenten i propaguen. La notícia de l’existència d’or i d’altres minerals valuosos en aquella regió verge atrau una onada migratòria de desenes de milers de persones, amb les quals arriben malalties, conflictes i canvis socials que comporten la mort de milers d’indígenes i la degradació dels seu hàbitat i forma de vida. En aquest moment, l’obra de Claudia Andujar fa un gir i deixa de ser únicament un document artístic i antropològic per passar a ser la denúncia d’un genocidi cultural. I això comporta la seva expulsió del territori amazònic i la prohibició de tornar-hi.
Reclosa a Sao Paulo per decisió del govern brasiler, Claudia Andujar s’incorpora al jove moviment per a la defensa dels indígenes i, l’any 1978, juntament amb un missioner italià i un antropòleg francès, funda la Comissió Pro Ianomami (CCPY) i, acompanyada pel líder ianomami Davi Kopenawa, es llança a la tasca de denunciar internacionalment la matança massiva del poble ianomami i la violació del seu territori.
Fotògrafa, activista política i antropòloga. Sí, també antropòloga. Perquè d’ençà que entra en contacte amb els ianomami a començament dels anys setanta i és acceptada a la comunitat, l’interès de Claudia Andujar per la seva cultura va en augment, i conscient que només amb la fotografia no pot copsar-ne la complexitat, empren iniciatives destinades a fer visible i divulgar el món real i simbòlic d’aquests habitants de la regió del riu Catrimani. Una d’aquestes iniciatives va ser el projecte dels dibuixos, dut a terme entre 1974 i 1976, mitjançant el qual, i amb els materials que ella els facilita, diversos artistes ianomami realitzen una sèrie de dibuixos on representen escenes de la vida diària, els seus rituals i els seus mites. A l’exposició de Mapfre també es mostren alguns d’aquest interessants dibuixos, en els que, en el seu esquematisme, s’aprecien sorprenents similituds amb les pintures rupestres trobades als abrics i coves del neolític europeu.
Per les fotografies, pels dibuixos dels artistes ianomami i pel que representa de projecte vital d’una persona, trobo que l’exposició de Mapfre val la pena. No coneixia Claudia Andujar ni n’havia sentit parlar mai i ara m’alegro de compartir temps i espai amb ella. Persones com ella són un estímul en aquests moments tan lamentables, en els que tinc la sensació que res no té sentit i que ens dirigim amb pas decidit directament cap al nostre propi extermini.
