En Carlos i jo ens vam conèixer de joves, jo devia tenir 21 o 22 anys i ell 19 o 20. Érem veïns, tots dos vivíem a l’esquerra de l’Eixample, a unes quantes travessies l’un de l’altre. Per això i perquè compartíem l’interès per l’escriptura, després de coincidir en una reunió d’amics, ens vam continuar veient. Ens trobàvem al Guitó, un bar de la cantonada de Villarroel amb la Gran Via, aleshores Avenida de José Antonio Primo de Rivera, i que encara hi és. l mentre fèiem la cervesa, xerràvem de literatura i ens intercanviàvem textos per llegir. No ens vam relacionar gaire perquè, al poc temps de conèixer-nos, en Carlos va anar a fer milícies a Mallorca i s’hi va quedar. I aquí ens vam perdre la pista.
Al cap de vint-i-vuit anys, quan jo vaig establir llaços amb Mallorca i les visites a l’illa es van fer freqüents, ens vam retrobar. No sé com va ser, em penso que en Mikel, del Rafeal Verdera, em va passar el seu telèfon. El que sí recordo és que ens vam trobar a Barcelona (en Carlos tenia un pis llogat al carrer de Casanova i, casualment, tornàvem a ser veïns), al bar Velódromo, i després de l’alegria pròpia de l’encontre, quan em vaig interessar per la seva vida actual, em va dir que feia un mes que havia enterrat la seva filla. I em va començar a explicar com havia anat tot. La noticia i el relat em van colpir per l’inesperat. L’Alba tenia 21 anys quan va morir d’un tumor cerebral i després d’un procés de deteriorament que va durar un any. Ara encara no sabia què faria, tot era molt recent. La col·laboració amb 
l’Editorial Planeta, que era pel que havia tornat, s’havia fet molt intermitent, l’Alba, que havia vingut a estudiar, ja no hi era; la feina més continuada la tenia amb el Diario de Mallorca, en la redacció del qual havia treballat durant molts anys. Potser tornaria a Palma.
Finalment, en Carlos va tornar a Mallorca. Però durant el temps que encara va ser a Barcelona la nostra amistat es va consolidar. I continua.
D’alguna manera he tingut el privilegi d’assistir a la gestació de les seves dues obres més rellevants –almenys jo ho considero així– de la seva llarga carrera de periodista y escriptor: Te lo contaré en un viaje (Ares i Mares, 2002) i La Estrella Fenicia (Abril Cultura. CG Escènic, 2014). De les dues vaig llegir textos previs i, tanmateix, quan les vaig tenir a les mans editades em van sorprendre i a fascinar. Per la manera de contar, per l’estil, per la sinceritat i per capacitat de suggeriment de la prosa.
A La Estrella Fenicia, que subtitula Memorias taumatúrgicas, en Carlos fa un repàs a la seva vida en un afany de buscar aquells moments clau que han determinat el seu futur. Busca aquella estrella Fenícia dels grecs –la nostra estrella Polar– que roman fixa en el firmament i guia el nostre destí. És una biografia que no ofereix únicament informació anecdòtica, sinó que aprofundeix en el substrat més íntim d’una vida i mira d’esbrinar per què el protagonista és qui és i està on està. Busca raons profundes a través de teories i intuïcions, inspecciona els seus coneixements i on arrelen, mira de descobrir les causes d’una identitat i acceptar-ne les conseqüències. És una mena de catarsi personal intel·ligent, franca i emotiva. Amb el propòsit d’interrogar el passat en Carlos va desgranant la seva vida, des de la pintura afectuosa d’un noi del franquisme, curiós i introvertit, que fuig de l’autoritarisme polític i familiar, fins les seves experiències en el món del periodisme o com a cantant i guitarrista de rock, passant pels desencontres sentimentals i el dolor per una pèrdua impensable i la seva superació.
Pel que porto dit fins ara algú podria creure que La Estrella Fenicia és una mena de llibre dirigit al creixement personal i a l’autoajuda, una més de la mena d’històries complaents que ens oferia l’inefable Paulo Coelho i que van crear un gènere. Però no, no ho és, tot al contrari, és un llibre que ens sacseja i estimula en tant que fa ressonar dins nostre les mateixes preguntes que l’autor es formula i ens incita a furgar en la intimitat més profunda de la manera que ell mateix ho fa. No ho pots evitar. M’atreviria a dir, i crec que no m’encega la passió, que La Estrella Fenicia és una obra literària brillant, una d’aquestes obres escrites des de l’honestedat i el coneixement que els editors ignoren perquè no saben per on agafar, farcida de frases intel·ligents i suggeridores, alhora que no deixa de divertir-nos quan conta anècdotes o ens situa en un context que podem identificar per una simple qüestió generacional. Jutgeu vosaltres mateixos. Obro el llibre a l’atzar i llegeixo:
El miedo era un monstruo que iba posesionándose de mis adentros y contra el que no podía hacer nada. Los nervios se desabrochaban todas las noches. Adelgacé ostensiblemente mientras toda mi arquitectura espiritual amenazaba con derrumbarse. (pàg. 117)
El tanco i el torno a obrir:
Todos ellos (es refereix als seus parents difunts) constituyen como una comunidad espectral, habitan dentro de mí. Cada uno proyecta una sombra distinta, habla o ríe en mis palabras o mis risas. Algunos me encienden luces desagradables y melancólicas, otros abren la trampilla de un sótano lleno de ratas y murmullos terribles. ¿Cómo podemos vivir con ellos sin ser conscientes? ¿Y si somos conscientes, qué debemos hacer? ¿Somos realmente nosotros o seremos siempre ellos? (pàg. 85)
I així podria anar trobant, pàgina a pàgina, frases d’un gran poder d’evocació de tot allò que és subjacent i que ens acompanya mentre vivim, tan difícil de percebre, i que en Carlos Garrido té l’especial habilitat, el do envejable, de saber escripturar.
En repassar l’exemplar que tinc de La Estrella Fenicia per escriure aquesta nota he trobat una frase que vaig anotar a la darrera pàgina i que resumeix la sensació que em va produir la seva lectura. La transcric:
“La manera de narrar-la diferencia una vida comuna de la resta de vides. I les claus de la narració, les seves frontisses, són els coneixements adquirits. Vivim tal i com sabem i com ho sabem; els nostres coneixements ens escriuen la vida i ens faciliten els codis per interpretar-la. Aquest llibre n’és una prova.”
Si voleu saber més d’en Carlos Garrido i de La Estrella Fenicia cliqueu als enllaços: