Aquest any, el trànsit de la vida rural a Son Bauló a la vida urbana de Barcelona ha tingut com a catalitzador Café Society (2016), la darrera pel·lícula de Woody Allen. La vaig veure a Palma dilluns passat i ha estat una bona clausura de l’estada de dos mesos a Mallorca. Va ser com si m’hagués pres una escumejant copa de cava en dejú, o potser dues, i després d’assaborir l’espetec de les seves “bimbolles” ―paraula extreta de l’acolorit lèxic de la Isabel―, els meus llavis s’obrissin en un somriure de benaurança, que em va acompanyar una bona estona. Una encantadora beneiteria; així és com qualificaria en dues paraules la pel·lícula de Woody Allen.
En el Hollywood dels anys 30, el jove Bobby Dorfman (Jesse Eisenberg) s’enamora de Vonnie (Cristel Stewart), que és la secretaria del seu oncle Phill, un important agent i productor cinematogràfic. Però Vonnie té un pretendent misteriós que no s’acaba de decidir, i quan la noia ja ha cedit a l’encant innocent de Bobby i tots dos comencen a fer plans de futur, llavors el pretendent li demana per casar-se. I ella accepta. Bobby, atordit i desencisat per les carabasses, torna a Nova York, on té la família, i entra a treballar en el club nocturn del seu germà mafiós. Però el mal ja està fet; la sageta de cupido ha estat clavada en el cor de Bobby i, també, en el de Vonnie, i malgrat que les seves vides s’omplen d’èxit i de felicitat, sempre els queda l’enyor d’un amor truncat.
Si vas a mirar, l’argument és del tot trivial: una més de les tantes i tantes histories d'amor frustrades que omplen el present i el passat sentimental de la Humanitat. (Jo mateix en puc aportar alguna.) Però la intel·ligència i la mestria de Woody Allen el vesteixen d’humor i glamur, i converteixen aquesta història romàntica en un mosaic de personatges i situacions que t’arrosseguen en la turbulència del relat cinematogràfic, resolt amb el traç enèrgic i desimbolt d’un impressionista. Per la pantalla tornen a desfilar la majoria dels seus tics temàtics ―la religió, el sexe, la família, el món de l’espectacle...―; la llàstima és que no sigui ell mateix qui encarni el protagonista i, tot i que la interpretació de Jesse Eisenberg és del tot correcte ―potser la millor en la tasca de ser Woody Allen sense ser-ho―, es troba a faltar la seva figura nerviosa i esprimatxada gesticulant i tartamudejant. Però el temps no perdona ningú, ni un artista tan genial com Woody Allen, que assolits ja els vuitanta anys, per molt que s’escarrassés l’equip de maquillatge, no crec possible que es pogués fer passar per un jove de vint.
Del gairebé mig centenar de pel·lícules que Woody Allen du fetes, potser Café Society no sigui ni la més ocurrent ni la més brillant, però té la frescor del seu millor cinema. Us la recomano; especialment si heu tingut un mal dia.
