Cadaqués

Aquest cap de setmana passat he estat a Cadaqués amb la Isabel. Feia molt de temps que no hi anava; el seu èxit turístic m’hi mantenia allunyat i únicament hi havia passat camí del cap de Creus, però sense aturar-m’hi. I ha estat una experiència grata malgrat la gentada que continua congregant atreta tant pel paisatge que l’envolta com per l’aureola de lloc selecte, tocat per l’avantguarda i la modernitat des de finals del segle XIX, quan la van descobrir un munt d’artistes i intel·lectuals d’aquí i de fora de la mà dels germans Pitxot.

Cadaqués segurament és la població més pintada, descrita i fotografiada de tot Catalunya, més que Tossa de Mar, inclús. A més de Dalí, el gran pintor local, molts altres artistes han plasmat sobre la tela la bella imatge del caseriu al fons de la badia ressaltant, blanc i lluminós, sobre les muntanyes de llicorella, d’un gris negrós, esquitxades pel verd dens de les oliveres. Paisatgistes reputats com Eliseu Maifrén, Segundo Matilla, Rafael Durancamps, Josep Mompou, Joaquim Terruella o Josep Puigdengoles han deixat constància de com era Cadaqués la primera meitat del segle XX: un recollit poble de pescadors, presidit per l’església aturonada de Santa Maria.

Deixant de banda Josep Pla, un altre dels genis empordanesos lligats estretament a Cadaqués, un bon grapat de periodistes i escriptors han escrit sobre aquesta població o hi han situat l’argument d’alguna de les seves obres, com fan Eugeni d’Ors a La verdadera historia de Lídia de Cadaqués (1954), il·lustrada, per cert, per Salvador Dalí, i el francès Henry-François Rey a Les pianos mécaniques (1962), per citar-ne dues que jo recordo.

I de fotografies no cal ni parlar-ne. Des de Josep Maria Cañellas i Antoni Bartomeus i Casanovas, que documenten la vida de Cadaqués de finals del segle XIX i començament del XX, fins a Francesc Català Roca, Kim Castells o Ramon Manent són molts els fotògrafs professionals i aficionats que han capturat Cadaqués amb els seus objectius. I ja no diguem a partir de l’era digital, en la qual qualsevol amb una càmera o un mòbil pot afartar-se de fotografiar. En aquests moments es fa difícil establir el nombre de fotografies que es fan cada any de Cadaqués. Milers, centenars de milers, potser milions...

Siguin les que siguin, entre les de l’any 2018 caldrà comptar amb el centenar que vaig fer jo aquest cap de setmana. La major part durant el recorregut fins al far de cala Nans. Una hora de caminada que proporciona unes vistes magnífiques de la població encarada a mar, de les muntanyes que l’envolten, on les oliveres han estat en bona part substituïdes pels xalets i les cases adossades de les urbanitzacions, i, més enllà, el perfil allargassat de la península del Cap de Creus, coronada per la taca ocre de l’antiga caserna dels carrabiners —restaurada i convertida en fonda i restaurant— i la blanca del far.

I com el cap de setmana ha estat molt calorós i la caminada ens va fer suar de valent, la Isabel i jo ens vam refrescar amb un bany a la cala que hi ha abans d’arribar el far i que per a uns és cala Nans i per a d’altres, cala de sa Sabolla. I tot i que em resulta molt més suggeridor el topònim que evoca un racó del litoral empordanès habitat per nans, cartografia oficial en mà, he de decantar-me pel topònim de cala de sa Sabolla, que relaciona la cala amb el curs d’aigua que l’ha obert, el Rec de sa Sabolla.

Vaig completar el reportatge fotogràfic de Cadaqués amb alguns dels seus carrers, barques a la badia i una imatge nocturna que reflecteix molt pobrament la bellesa del panorama que la Isabel i jo teníem al davant mentre ens delectàvem amb una graellada de marisc.