Una experiència interessant i agradable de la visita a Budapest van ser els banys termals a les instal·lacions Gellért. Tot i que no estava gaire convençut de passar una tarda en un spa, activitat que sempre he considerat d’esnobs i reumàtics, la tradició termal de la ciutat, amb nombrosos establiments que ofereixen tractaments i piscines amb l’aigua a diferents temperatures, i la curiositat de veure l’aprofitament terapèutic de l’energia geotèrmica, em van fer agafar la tovallola, el banyador i les xancletes i acompanyar la Isabel als banys Gellért, uns dels més famosos per l’estil art nouveua de l’edifici.
Els Banys Gellért, adjacents a l’hotel del mateix nom, tenen sis piscines interiors amb l’aigua entre els 26° i els 40° C, i dues exteriors envoltades de terrasses i jardins. L’entrada ens va costar uns 20 € i ens van donar una polsera electrònica que obria i tancava el pany d’un armariet on deixaves la roba. A partir d’aquest moment, lliure circulació per les instal·lacions vestit de banyista. Hi havia gent que circulava en bata, amb la qual cosa oferia una imatge més digne. També podies llogar una cabina individual i altres serveis i tractaments, com massatges i teràpies personalitzades, però, per començar, jo ja en tenia prou amb els banys.
Després dels primers minuts d’immersió a la piscina de 36° la pressió arterial em deuria caure a mínims poc habituals perquè em va envair un estat de benestar que em va sorprendre. Sentia un amolliment agradable i em movia per la piscina, que devia fer poc més d’un metre de profunditat, com si anés a càmera lenta. “És a causa de la resistència d’aigua, que em moc tan a poc a poc”, vaig pensar. Però quan vaig sortir, em movia igual, com si estigués en un núvol. Llavors vaig passar a la piscina de 38° i la sensació de relaxació va augmentar. Però no era una sensació només física, sinó també mental, les preocupacions i les manies m’havien abandonat i em sentia feliç i despreocupat com un nadó. “Així et deus sentir surant en el líquid amniòtic abans d’irrompre al món”. Recordo que no podia evitar que un lleu somrís se’m dibuixés als llavis i que em sentia una mica ridícul per això. Tothom al meu voltant feia cara de benaurança, com si s’haguessin fumat un porro, i vaig concloure que havia estat ben equivocat en el meu rebuig infundat als banys termals. A la piscina de 40° no m’hi vaig quedar gaire per por de caure en un estadi d’inconsciència angelical i ofegar-me.
Les piscines, de poca profunditat tret de la més gran, la del pati de columnes, tenien un pedrís a tot el voltant on t’hi podies asseure amb l’aigua fins al coll, o recolzar-t’hi i deixar que el cos surés ingràvid com si volgués fugir de tu. També et podies posar sota els dolls d’aigua calenta que omplien les piscines i sentir-la lliscar amb un pessigolleig escumós. Vam anar alternant els banys d’aigua calenta amb banys d’aigua més freda, que era el que m’havien dit que s’havia de fer, i així va anar passant l’estona fins que es va fer l’hora de tancar. L’últim quart d’hora, mentre la Isabel exhauria fins al darrer moment els beneficis d’aquelles aigües riques en calci, magnesi i àcid carbònic, jo vaig aprofitar per anar a buscar la càmera als vestuaris i fer unes quantes fotografies.
De tornada cap a l’hotel vaig intentar explicar a la Isabel la causa del meravellós fenomen geològic del termalisme. Budapest s’aixeca en el contacte entre la plana de Pest, vinculada a la Gran Plana hongaresa, i els pujols de Buda, pertanyents al conjunt de petites elevacions que constitueixen les muntanyes transdanubianes, a la dreta del Danubi. En aquest contacte, una sèrie de falles profundes permeten que vapors i gasos calents provinents de l’interior de la terra actuïn en la roca calcària dels pujols i es produeixi un procés de carstificació hipogènica; és a dir, de l’interior cap a l’exterior i no a l’inrevés (epigenètica), que és el més normal. En aquest procés, els agents químics dels gasos calents ataquen la roca i obren conductes i cavitats per on l’aigua de condensació dels vapors i l’aigua que prové, per filtració, de la superfície circula, s’escalfa i es mineralitza.
La carstificació hipogènica no fa avencs com la epigènica ni formes externes identificables i només es localitza per esfondraments o excavacions, que és com s’han anat descobrint des de l’època dels romans les més de 100 fonts termals que brollen al llarg de les ribes del Danubi, entre Buda i Pest, i que produeixen uns 40.000 m³ d’aigua mineral diaris —40 milions de litres. Aquesta carstificació hipogènica també explica els kilòmetres i kilòmetres de galeries que hi ha al districte del castell i que, al llarg dels segles, s’han utilitzat amb finalitats militars i com a refugi. Ara, aquestes coves constitueixen un atractiu turístic més de la ciutat que m’hauria agradat visitar, sobretot l’anomenat Hospital a la Roca, un hospital a l’interior de la muntanya, a resguard de bombardeigs, que es va fer servir durant la Segona Guerra Mundial i la Revolució Hongaresa de 1956. Però tres dies no donaven per a tot.