A Espanya, com sembla que ens han d’aclarir ben bé les coses, al títol original han afegit un subtítol: Momentos de una vida. I malgrat em sembli una adició innecessària i censurable, en aquest cas té l’encert de definir què és exactament la pel·lícula. Boyhood (Richard Linklater, 2014) no és res més que això, els moments convergents d’unes quantes vides exposats a la mirada del públic. Com si la pantalla fos una finestra oberta en l’espai i el temps, des de la butaca assistim a fragments de les vides d’Olivia (Patricia Arquette) i els seus fills, Mason (Ellar Coltrane) i Samantha (Lorelei Linklater), i de tots aquells que hi tenen relació al llarg dels dotze anys que el film comprimeix en els 165 minuts de durada: el pare (Ethan Hawke), les diferents parelles d’Olivia, l’avia i els amics i companys dels nois.
Se n’han fet moltes, de pel·lícules en les quals els seus autors volen reflectir períodes decisius en les vides dels seus personatges a través d’una acurada pintura de la quotidianitat del moment. Sense anar més lluny em ve a la memòria Estiu del 42 (1971), de Robert Mulligan, una pel·lícula excel·lent que malgrat els anys que fa que no l’he vist en guardo un record tan viu que me l’ha fet connectar amb Boyhood de seguida. Potser les dues pel·lícules tinguin diferències argumentals importants, però tant l’una com l’altra saben reproduir en la pantalla una realitat íntima i sincera, que l’espectador no pot evitar relacionar amb les seves pròpies emocions i esdevenir també protagonista del periple vital. I això només ho aconsegueixen les obres d’art.
Sí, Boyhood és una obra d’art, una preciosa peça de creació cinematogràfica que, desafiant els estàndards de producció de la industria del cinema, ha volgut ajustar la realitat física del pas del temps en els protagonistes a la falsa realitat cinematogràfica. Dotze anys ha trigat el seu director Richard Linklater en rodar el film, del 2002 al 2013; durant dotze anys els equips tècnic i artístic de Boyhood es van reunir periòdicament per donar forma a la pel·lícula en contra de les més elementals normes de producció convencionals, que concentren el rodatge en unes quantes setmanes o mesos a molt estirar. He treballat en cinema i m’imagino el cost addicional que deu haver significat per al projecte engegar-lo i aturar-lo durant dotze anys. I no em refereixo únicament al cost econòmic, sinó també al cost psicològic, a l’esforç per part dels responsables de la pel·lícula en mantenir la convicció en l’encert del camí emprès, en perseverar en el desafiament que significava un temps tan dilatat de rodatge, durant el qual podien passar moltes coses que alteressin o fins i tot impedissin la finalització del projecte.
Afortunadament per a ells i per a l’espectador tot ha anat bé i com a resultat tenim una pel·lícula d’una precisió i delicadesa extraordinàries a l’hora de dibuixar uns personatges i un estil de vida genuïnament americà. En aquest aspecte em recorda una novel·la que vaig llegir aquest estiu: Llibertat, de Jonathan Franzen. Tant la pel·lícula com la novel·la ens presenten uns personatges que evolucionen com a individus en un marc social concret, i nosaltres, com a espectadors i lectors respectivament, assistim al procés de com els trets d’aquest marc social, aquest estil de vida americà, condicionen la seva evolució i visió del món. La gràcia està en que, tant en un cas i en l’altre, la intel·ligència i la sensibilitat de l’autor han estat capaces de polsar allò tan essencial que permet a espectador i lector viure el procés amb la mateixa intensitat que els protagonistes cinematogràfics i literaris.
(Fotos extretes d'Internet)