El passat 8 de juliol vaig presentar Atlàntic a Mallorca i l’escriptor Sebastià Alzamora va tenir l’amabilitat d’acompanyar-me en el tràngol. Avui, en aquesta nota, no sentireu la meva veu, sinó la seva parlant de la novel·la en uns termes que em van deixar ben atordit.
Parla en Sebastià Alzamora:
«Vaig tenir el goig, gràcies a la generositat d'en Josep Lorman, de seguir de prop, com a lector, l'evolució d'aquesta novel·la (magnífica novel·la, deixau-me que ho digui ja d'entrada), Atlàntic. Em vaig alegrar sincerament quan va ser finalista del premi Néstor Luján, i quan en Josep em va avançar que seria publicada per una editorial de primera línia com Columna. I em va fer il·lusió que ell i l'editorial em convidassin a practicar, amb motiu de la publicació del llibre, el gènere literari de la faixa, cosa que, seguint una mica una cançó de La Trinca, supòs que em converteix en “faixista” (amb a) però mai en feixista (amb e).
«Com a autor de la faixa, doncs, vaig intentar sintetitzar en una frase més aviat breu les meves impressions sobre Atlàntic, cosa dificilíssima perquè és una gran novel·la, d'ambició, alè i abast llargs. No només pel seu gruix de quasi set-centes pàgines (de novel·les llargues completament insubstancials també se n'escriuen i en publiquen algunes), sinó perquè és una obra major, i volia aprofitar aquest acte d'avui per remarcar això: Josep Lorman és un autor vinculat a la literatura infantil i juvenil, i Atlàntic té molts elements de literatura infantil i juvenil, i això només ens ve a demostrar una cosa que ja sabem o hauríem de saber, però que és necessari encara repetir fins a la insistència: des de la literatura infantil i juvenil és perfectament possible escriure obres majors, grans novel·les, clàssics si convé. Tan possible com des de la novel·la “per a adults”, perquè en realitat (com també s'ha dit sovint, però no se sol creure prou), tanta importància i tanta dignitat tenen com a literatura l'una com l'altra. La literatura, per citar Oscar Wilde, només admet una distinció: bona i dolenta, i Atlàntic és literatura excel·lent.
«Tornant a la faixa, hi vaig posar que es tracta “d'una imponent novel·la d'aventures, un elogi a l'amistat i una crua denúncia del racisme i l'esclavitud”. Ho penso exactament així, però voldria ampliar-ho avui una mica. Les aventures i els viatges són un dels gèneres que m'estimo més, perquè com sol passar amb totes les coses (i també amb les persones), són grans precisament perquè són humils. El gènere d'aventures i viatges es presenta amb humilitat, en forma d'històries pensades per a l'entreteniment, i efectivament són (quan estan ben contades, com és el cas) molt entretingudes i molt distretes. Però a la vegada és el gènere gran per antonomàsia, perquè, en ell, quan està ben utilitzat (i aquest, efectivament, és el cas) allò que s'hi reflecteix i s'hi narra i hi veiem passar és la vida humana, en tota la seva extensió i la seva profunditat. Des de l'Antiguitat fins a la Modernitat, des de l'Odissea d'Homer fins al Khadjí-Murat de Tolstoi o el Moby Dick de Melville o El cor de les tenebres de Conrad, podem comprovar això que dic. I també ho podem fer amb Atlàntic de Josep Lorman. El viatge i les aventures són metàfores de referència de l'existència humana, perquè tota vida humana, fins i tot la més aparentment sedentària i grisa, és un gran viatge i una gran aventura. Dir-ho pot semblar un tòpic, però és la pura veritat. I és des d'aquesta certesa que han estat escrites grans obres de la literatura universal com les que he esmentat, i que també Josep Lorman ha escrit Atlàntic, mirant-se o abeurant-se en aquests referents o en aquestes fonts. És bo ser humils, com deia fa un moment, però ser-ho no significa dispensar-nos de la major exigència que siguem capaços d'aplicar-nos. Ja que ens hi posem, posem-nos-hi amb el llistó més alt que puguem imaginar, i després ja arribarem on arribem.
«A la faixa parlava, per altra banda, d'una denúncia del racisme i l'esclavitud. Ho és, i això li confereix a Atlàntic un doble valor afegit, històric i actual. Històric, perquè posa el dit a una nafra de la història moderna catalana que ha estat poc tractada perquè no és gens lluïda, i que és la història dels negrers, els prohoms dedicats a la lucrativa activitat del tràfic d'esclaus des de l'Àfrica occidental fins al port de l'Havana. Però això té una projecció actual per desgràcia molt evident, en una Europa que ha convertit la Mediterrània en un cementiri on moren els equivalents actuals d'aquells esclaus. En aquest sentit voldria cridar l'atenció sobre el personatge d'en Djembo, perquè amb ell Josep Lorman opera un d'aquests miracles que estan reservats a la literatura, i encara a la literatura d'aventures: la rehumanització del dèbil. Un dels pitjors càstigs que reben els exclosos és el de la deshumanització, el fet de convertir-se en un cos sense nom i sense història, que primer és viu i, tot seguit, és mort sense que a ningú li importi. L'amistat d'en Djembo amb en Marc Badia, grumet en el Tritón, el vaixell negrer que navega sota les ordres del capità Ferrer, té la doble virtut de redimir en Marc d'un “negoci” del qual no se sent part, i de rescatar en Djembo d'aquesta massa deshumanitzada de cossos amuntegats dins la bodega del vaixell. Més endavant el Tritón serà interceptat i detingut pel Charleston, una fragata de guerra britànica dins la qual navega l'alferes Simon Flaherty, un altre dels grans personatges d'aquesta novel·la.
«Les grans novel·les, de fet, i com es de raó, es fan amb grans personatges que viuen grans històries, i sobretot amb una gran voluntat de narrar-les per part de l'autor. Voluntat i perícia, per descomptat, com el capità d'un vaixell que afronta la sotsobra o la deriva a mar obert. L'amistat que es teixeix entre els personatges esmentats, els encontres i els desencontres que els allunyen i els tornen a reunir al llarg de la vida, són les fites a partir de les quals Josep Lorman ressegueix i posa a la nostra disposició un itinerari narratiu apassionant. Com a bona novel·la d'aventures, hi ha amor, hi ha recerca, hi ha descobriment, hi ha desencant, hi ha tensió i moments de fer-nos patir, i hi ha l'agradabilíssima sensació d'haver-nos enrolat a una història d'aquelles que voldríem que mai acabàs. Hi ha, en fi, la bondat humana que en surt triomfant, i alguns diran que això no és propi del nostre temps, però jo crec que (a banda de ser un requisit del gènere) les històries en què la bondat triomfa són més necessàries que mai: al cap i a la fi, encara que pugui no semblar-ho en un món embogit, corromput, desgavellat i tan extremadament cínic com el nostre, el bé i el mal existeixen. No tan sols el bé i el mal, sinó que existeix allò que està bé i allò que està malament. I una llarga novel·la d'aventures, que no descansa ni un instant del seu deure de donar-nos plaer, i que al mateix temps ens procura la restitució de la noció del bo i del dolent, perquè puguem pensar-hi després de gaudir amb la seva lectura, és sens dubte una gran novel·la i un luxe que som afortunats de tenir entre mans. Gràcies i enhorabona, Josep Lorman.»
Gràcies a tu, amic Sebastià, per aquetes paraules tan elogioses que no sé si em mereixo, però que em comprometen a seguir escrivint amb l’honestedat i el propòsit de superació com ho he fet fins ara.
Atlàntic. Josep Lorman. Columna Edicions. Barcelona, 2021. Novel·la finalista del premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica.