És demolidor. A Años luz, Salter ens ve a dir que, amb el pas del temps, l’única cosa que queda de l’amor és la sensació d’haver-lo perdut, i amb ell, tot el passat, la vida sencera.
Mentre ets jove i vius, lluites perquè no sigui així, defenses l’àmbit de l’amor, l’eixamples, reemplaces les pèrdues. Però arriba un moment que comprens que la lluita és vana, que t’has fet gran i el teu espai s’ha anat reduint fins a la solitud. Ni els fills poden omplir aquest buit. Aleshores, mors, encara que el cos continuï viu. La vellesa és una lenta marxa cap a la vida vegetativa, que, si ets prou lúcid o si no pots suportar el buit, evitaràs. Com Viri. També pot ser que tinguis la desgraciada fortuna que una sobtada malaltia t’estalviï la decadència que ja endevines. Com Nedra.
Viri i Nedra són els dos protagonistes d’Años luz –escric el títol en castellà perquè encara no hi ha cap traducció catalana. És una llàstima–; a través d’ells i les seves amistats, Salter ens il·lustra sobre la vida d’una classe social americana dels anys seixanta. La seva. Artistes, intel·lectuals, professionals lliures amb esposes boniques i no tan boniques, però que tenen coses a dir, i se separen, i tenen amants. A través de reunions, dinars i celebracions, Salter ens dibuixa els personatges d’una manera imperceptiblement precisa i ens fa compartir els seus anhels i frustracions. I a poc a poc, Viri i Nedra van adquirint una proximitat que fa que els comprenguis, que sentis a través d’ells els interrogants de la teva pròpia vida, de la vida en general. Amb el seu pas de la joventut a la maduresa, recordes el teu; sents la seva angoixa davant la decadència que s’acosta.
Un amic em va recomanar Años luz. Però quan ja l'havia comprat un altre em va dir que no havia pogut passar de les cinquanta primeres pàgines. I tots dos eren fiables. De manera que vaig abordar la lectura picat per la curiositat. Quin dels dos tindria raó? I el cert és que, d’entrada, Salter et sorprèn amb un estil sincopat, de pinzellades soltes, impressionistes, que desconcerta. Fins i tot les situacions que fa viure als protagonistes tenen aquest punt d’inconnexió. Són escenes. Escenes per les quals desfilen una pila de personatges que t’ajuden a compondre el quadre, però a la llarga. Només quan avança la lectura veus que tots són sòlids, que no n’hi ha ni un del qual es pugui dir que sobra. Apareixen i desapareixen amb la naturalitat que els nostres amics apareixen i desapareixen de les nostres vides.
Però també és veritat que la lectura et pot impacientar, que aquests personatges amb un punt de frivolitat que et vas trobant aquí i allà t’arribin a fatigar. A on vol anar a parar amb tot això que m’explica? En Toni no va tenir paciència i es va perdre en el desconcert. Jo n’he tingut (potser perquè m’havien avisat) i he pogut gaudir d’una lectura intel·ligent i intensa, carregada d’un lirisme descriptiu auster i d’un profund coneixement sobre l’exercici de viure. Tenies raó, Toni, Años luz és una novel·la que val la pena llegir.
No, encara no repapiejo. Es dóna la casualitat que tos dos amics es diuen Toni.