Adéu a l'estiu!

De Sa Font de sa Cala a Canyamel

Cada any, a mitjans d’octubre passo uns quants dies a Son Bauló per acabar de rematar la temporada d’estiu. El ritual de liquidació de l’estació consisteix en desmuntar l’hort, cobrir la piscina, fer la primera sega d’herba abans que la vinagrella ho envaeixi tot i organitzar una caminada amb amics per fer el darrer bany en alguna de les cales de Mallorca que no solem freqüentar.

 Aquesta vegada, després de molts dubtes, ens vam decidir a fer un recorregut per la costa de Capdepera. Ens havien informat que l’Ajuntament de Capdepera havia assenyalat una ruta a peu, anomenada  “Ruta de la mar”, que recorria tot el seu litoral, des de cala Mesquida a Canyamel. I vam escollir-ne un tram; en concret, el que va de Sa Font de sa Cala a Canyamel, amb l’opció de perllongar-lo fins a la cala des Albardans. No era un recorregut gaire llarg, uns 6 km en total, amb un desnivell de 225 m fins a Sa Talaia Nova, al capdamunt de la mola rocosa del Cap Vermell, que podíem fer tranquil·lament amb el bany corresponent.

Com no vam aconseguir informació fiable del punt de partida, la Isabel i jo ens vam arribar a Sa Font de sa Cala la tarda anterior. El paratge és a 3 km de Cala Rajada i el nom li ve d’una surgència submarina d’aigua dolça, que refreda l’aigua del mar i n’atenua la salabror. El lloc és bonic malgrat la urbanització i els dos hotels que hi han aixecat. Després de l’exploració prèvia vam decidir iniciar la caminada al final de la urbanització des Provençals, ja que des de Sa Font de sa Cala fins al punt on comença la sendera de muntanya el recorregut transcorre bàsicament per carrers asfaltats i no té gaire interés.

La senyalització de la ruta consisteix en estaques de mig metre amb indicacions i una gran profusió de punts blaus de pintura en arbres i roques, tants que només et pots perdre si fas el recorregut amb els ulls tancats o a les fosques. El camí surt d’un portell situat en el darrer revolt del carrer des Morràs i s’interna per un pinar. Als pocs minuts de caminar et trobes un forn de calç i una mica més endavant el redol d’una antiga carbonera. Mentre caminem arrepleguem unes quantes cireretes de pastor, que n’és l’època i les arboceres en van plenes.

Al quart d’hora el camí s’estreny i comença a pujar decididament fins assolir un replà a l’altura de la punta del Cingle. Recuperem l’alè i tornem a pujar en diagonal pel vessant oriental del puig Negre de s’Heretat fins assolir la carena. Som a uns 200 m i portem caminant uns 50 minuts. Passem el coll, des d’on ja veiem l’esplèndida vall de Canyamel amb la torre del segle XIII, i contornegem el cim rocós damunt del qual s’aixeca Sa Talaia Nova. Hi ha algun pas una mica aeri que la Maria Rosa supera ―ara sí― amb els ulls tancats. Finalment, fem els darrers metres fins la talaia després de descriure un arc de 180°.

Des del replà elevat on hi ha la torre de pedra de Sa Talaia Nova tenim una vista magnífica de la península d’Artà: cap al nord, el litoral que hem resseguit s’estén fins a Cala Rajada, la punta de Cala Gat i la Talaia de Son Jaumell, i pel sud, tenim la platja de Canyamel al nostres peus i la seva costa fins a les Muntanyes de Son Jordi; per l’oest, la vall de Canyamel s’eixampla fins a confondre’s amb la plana d’Artà, presidida per la vila; i per l’est, veiem gairebé a tocar el vèrtex geodèsic del Cap Vermell, la mar i, en la llunyania, insinuant-se en la línia de l’horitzó, Menorca.

La visió tan pròxima del vèrtex geodèsic constitueix un repte, i decidim arribar-nos-hi. Per fer-ho em d’abandonar el sender senyalitzat i aventurar-nos per un rascler gairebé impracticable, un veritable trencacames que fa que ens penedim de la digressió. Transitant per aquest roquissar calcari abrupte, amb escletxes profundes i arestes agudes sobre les quals hem de fer equilibris per no caure, entenc perfectament el fenomen que explica les magnífiques coves d’Artà, que just tenim a uns 100 metres per sota nostre i que en aquests moments deuen estar plenes de turistes. I penso que estic enmig d’un exemple immillorable dels processos càrstics que havia estudiat en els manuals de geografia física. Això no tan sols em conforta, sinó que m’exalta fins al punt de trobar meravellós tot aquest laberint d’esquerdes i fissures, ocupades per càrritx i mates, que encara el fan més intransitable.

Finalment arribem al vèrtex geodèsic i ens trobem amb les restes de la Sa Talaia Vella, a penes un munt de pedres distribuïdes de forma circular. El panorama des d’aquí és semblant al que hem vist des de Sa Talaia Nova, amb un  mar més dilatat. 

Tornem enrere fins a retrobar la sendera senyalitzada i, xino-xano, baixem a Canyamel, on ens prenem una cervesa i mengem una mica en un xiringuito de la platja. Ens hi estem una estona llarga que ens emmandreix i ens fa perdre la concentració. De manera que quan continuem, ho fem intuïtivament, seguint la línia de la costa, passant de senyals i indicacions. El resultat és que al cap de 20 minuts de caminar pel roquissar i per senderes poc clares, ens topem amb una paret de roca que posa punt i final a l’excursió. És clar que a la cala des Albardans no s’hi va per aquí. 

Com hem deixat dos cotxes a Canyamel i dos més a la urbanització des Provençals, decidim tornar i banyar-nos al petit caló de Sa Fusta, un entrant tranquil i solitari de la cala des Provençals, que ahir a la tarda vam descobrir la Isabel i jo. I des d’aquí diem adéu definitivament a l’estiu del 2015, que el canvi climàtic ens ha allargat fins a ben entrat l’octubre.

De tornada cap a Son Bauló, el sol i els núvols ens obsequien amb un cel de tardor que és tot un espectacle. I aturo el cotxe un moment per contemplar-lo.