Ademús

Aquest pont del Pilar he estat a Ademús amb la Isabel. Ens va convidar a anar-hi l’Enric, un amic de l’etapa universitària amb el qual he mantingut una relació intermitent, amb llargs períodes de silenci, però que no han fet disminuir l’afecte que ens havia unit de joves, quan amb un Citroën 2CV de segona mà i un carnet de conduir recent estrenat vam partir cap a Portugal empesos per l’afany de coneixement i aventura. Devia ser mitjans d’agost de 1971 o 1972, ell era a les festes d’Ademús —la seva mare n’era filla— i jo el vaig passar a recollir amb el meu flamant cotxe color verd poma per travessar la península i recórrer el país veí.

Hereu de la llar materna, l’Enric l’ha rehabilitada i, ara, la casa familiar dels “Mosquito” és una de les poques de la part alta del poble que ha recuperat un saludable aspecte rústec. Allà ens vam allotjar i vam gaudir de la seva hospitalitat i la de l’Anna, la seva parella.

Ademús és un d’aquests pobles d’origen àrab que s’enfilen pels vessants de la muntanya i ofereixen un curiós aspecte d’apilonament de cases, organitzades cara al sol de forma graonada. Carrers estrets el recorren de nord a sud seguint les corbes de nivell i d’altres, igualment estrets, van de dalt a baix, en un traçat costerut, amb rampes i escales que posen a proba la bona forma física dels vianants. Als peus del poble corre el riu Túria, a banda i banda del qual es dibuixa una rica vega plantada d’hortalisses i fruiters, sobretot pomeres de la varietat “esperiega”, una varietat autòctona, dolça i aromàtica, que permet una llarga conservació fora de la cambra frigorífica.

Ademús és el municipi més important de la comarca del Racó d’Ademús, que, per motius històrics, que no geogràfics i culturals, pertany a la Comunitat Valenciana tot i ser en territori pròpiament aragonès. Als anys vint del segle passat Ademús superava els 4.000 habitants, però com tants i tants pobles d’Espanya, d’aleshores ençà ha patit un èxode rural que ha reduït la seva població en tres quartes parts. Els senyals són ben visibles a la part alta, on les cases abandonades i els solars enrunats produeixen una penosa sensació d’abandó. Alguns dels ademussers que van emigrar o els seus fills, com l’Enric mateix, han mantingut les cases familiars com a segona residència i les han reparat; d’altres n’han fet de noves a la part baixa del poble, on s’ha desplaçat bona part de la vida local.

Les grans dimensions de l’església arxiprestal de Sant Pere i Sant Pau recorden la importància demogràfica d’Ademús antany, així com les ruïnes del castell i l’ermita de la Mare de Déu de l’Horta ho fan del seu passat històric. Avui per avui, però, Ademús esllangueix i tan sols revifa per Nadal, Setmana Santa i a l’estiu, quan els seus fills i els fills dels seus fills tornen de vacances al poble per gaudir de la pau i l’encant dels seus encontorns.